Incòmode alegria

"Bonas tardas", que diria un que surt per la tele...

Aprofito la connexió a internet de l'empresa on treballo per arrencar el blog... NO SÓC L'ÚLTIM. Oi?

He explicat moltes vegades a la gent que no és de la carrera la gran sort que ens va acompanyar la tarda que l'Andrea i jo vem anar a rodar: primer, el portaveu de la Guàrdia Urbana que anava de cul per tots els mitjans ens va parar ELL A NOSALTRES a l'entrada de la prefectura i ens va dir que si volíem, ens agafava, tot i no haver complert amb el protocol (enviar un e-mail, esperar resposta, fixar una cita) i després vem trobar-nos amb un accident de moto quan el nostre tema era precisament aquest. Arrel d'això vaig patir, i dic patir amb plena consciència, la sensació que la Terribas ens va explicar a classe: els periodistes som els únics que ens alegrem quan passa una desgràcia (ella parlava de l'excitació que hi havia a la redacció d'informatius l'11-S). L'Andrea i jo vem posar-nos molt contents quan vem veure l'accident al mig del carrer i no va ser fins que guardàvem la càmera que vem caure que ens estàvem alegrant per una cosa que a ningú més podia fer-li il·lusió -a banda dels mecànics, clar-. Després m'ho he justificat pensant que m'he alegrat per la notícia, però no pel fet. Potser només és una excusa dialèctica, però de moment serveix. Una bona presa de contacte amb la professió.