Bueno, pues...

La classe de dilluns va servir per fer efectives les meves pors. Davant de la càmera no tinc cap mena d'aptitud. Sembla, però, que el Toni Esteve no s'ho vol repensar i canviar-me de funció, cosa que jo li agrairia... A banda d'això, vem decidir amb l'equip l'ordre de les notícies i vem intentar posar alguna conyeta nova que aporti frescor. Està clar que sóc un capquadrat i que la meva visió dels informatius està subjecta als estàndars. O això vaig concloure de les converses amb els companys i el professor.
També va servir per adonar-nos dels "buenos" i els "vales" que tots diem i cap escoltem. Una cosa més a tenir en compte quan parli en català. Entre les "ll", els "què", els "bueno" i els "se m'ha" cada vegada que obro la boca he de pensar durant 10 minuts les trampes en què puc caure... Mica en mica, mica en mica.

Felicitats a tots, però... m'ha tocat la grossa!

Ahir vem fer el primer informatiu. Em va tocar la tasca d'entrar vídeos i treure'ls, i la veritat és que era força entretingut. En algun moment dubtava si em tocava donar-li al play o a l'stop, però vaig aconseguir no liar-me. Va ser molt emocionant veure tots els companys "lluitant" per un objectiu comú: fer un TN. Felicito a tots, però especialment a les presentadores, que tenien una feina que, personalment, em fa mooolta vergonya. I, com no podia ser d'una altra manera, m'ha tocat fer-la en el proper informatiu. Està bé, si es vol respectar la tradició que el segon informatiu ha d'anar pitjor que el primer. Hi posaré el meu esforç i tota la meva intenció per fer-ho gairebé tan bé com la Marta i la Diana, però no prometo res!

Incòmode alegria

"Bonas tardas", que diria un que surt per la tele...

Aprofito la connexió a internet de l'empresa on treballo per arrencar el blog... NO SÓC L'ÚLTIM. Oi?

He explicat moltes vegades a la gent que no és de la carrera la gran sort que ens va acompanyar la tarda que l'Andrea i jo vem anar a rodar: primer, el portaveu de la Guàrdia Urbana que anava de cul per tots els mitjans ens va parar ELL A NOSALTRES a l'entrada de la prefectura i ens va dir que si volíem, ens agafava, tot i no haver complert amb el protocol (enviar un e-mail, esperar resposta, fixar una cita) i després vem trobar-nos amb un accident de moto quan el nostre tema era precisament aquest. Arrel d'això vaig patir, i dic patir amb plena consciència, la sensació que la Terribas ens va explicar a classe: els periodistes som els únics que ens alegrem quan passa una desgràcia (ella parlava de l'excitació que hi havia a la redacció d'informatius l'11-S). L'Andrea i jo vem posar-nos molt contents quan vem veure l'accident al mig del carrer i no va ser fins que guardàvem la càmera que vem caure que ens estàvem alegrant per una cosa que a ningú més podia fer-li il·lusió -a banda dels mecànics, clar-. Després m'ho he justificat pensant que m'he alegrat per la notícia, però no pel fet. Potser només és una excusa dialèctica, però de moment serveix. Una bona presa de contacte amb la professió.